PEnsem gener 2022: Relatio, per Joan del Rio

02/02/2022 | General

Joan del Rio, que assumeix la direcció tècnica de FASI i la Fundació Infància i Família, ens fa una reflexió sobre la necessitat d’establir vincles i relacions que siguin constants per aconseguir realment millorar la qualitat de vida de les persones atese

RELATIO

“Relació” prové del llatí “relatio”. Es forma pel prefix “re”, que ens remet a reiteració; per “lat” que significa dur alguna cosa; i per “tio”, un sufix d’acció i efecte. Així doncs, “relatio” ens parla de l’efecte de dur alguna cosa a algú o a un lloc, de manera reiterada. Prenent aquest sentit, penso en relacions que sempre estan en construcció.

A les nostres entitats treballem perquè les relacions de les persones a les quals atenem (relacions socials, familiars, i sobretot les relacions amb elles mateixes) siguin de la millor qualitat possible, amb el benentès que això les fa més felices, més funcionals, i socialment més eficaces. Aquestes relacions, seguint l’etimologia, es fan en la interacció diària, en cada encontre, i sabem que sovint són fràgils i complexes.

Hem après, diria, que per intervenir en la millora d’aquestes relacions, cal que nosaltres mateixes n’establim unes que siguin honestes, veritables, de bon tracte, i compromeses amb les persones a qui atenem. Només des d’aquesta mena de relacions podem influir, perquè només aquest tipus de relacions obtenen permís, seran acceptades, podran modelar. I de nou, aquestes es fan a cada conversa, en cada espai, en totes les trobades i a cada notícia, celebració, dol… Les persones a les quals acompanyem en aquest trosset de les seves vides tenen la fortuna de trobar professionals amb voluntat de fer relacions d’aquesta qualitat, però que, al cap i a la fi, som professionals, i podem (i hem de) dissenyar, planificar i executar accions encaminades als objectius; que ens sabem fora del centre de la intervenció, perquè aquesta està pensada per a l’altre; i que quan acaba la nostra jornada marxarem a casa on ens espera “la nostra vida”, i que per tant, podem viure aquella relació amb una consciència que ens permet sostenir allò que passa en la vida dels i les altres. Per això, i per moltes altres coses, de nou recuperant l’etimologia, cal tornar-hi i tornar-hi, i romandre al lloc que ens correspon en aquella relació (educativa, terapèutica, etc.) per tal que les persones ateses puguin fer moviments, puguin transferir els aprenentatges a altres relacions, puguin tenir més consciència de què passa vers elles mateixes i les altres persones.

Les persones que tenim la responsabilitat que cada equip, de cada servei, de cada entitat, s’orienti en el sentit que explico, i aquí és on realment volia arribar, hem de fer aquestes mateixes reflexions en vers les relacions que tenim amb cada persona dins de les nostres organitzacions. Només anant-hi i tornant-hi a anar, entregant relacions veritables, nodridores, exemplars i compromeses, podem pretendre influir i orientar l’acció de les persones que treballen en l’acció directa. Cal que com organitzacions tinguem relacions coherents amb els models relacionals que volem posar al món, i això, sens dubte, passa per cadascú de nosaltres.

Aquests quasi dos anys que hem viscut han fet esclatar alguns paradigmes sobre les relacions. Les “restriccions en la interacció social” impacten a la línia de flotació del que nosaltres fèiem, i hem hagut de cercar camins alternatius, on hem hagut de suplir la presència físicament propera, i la relació quotidiana i continuada, per accions més quirúrgiques, mediades per dispositius, pantalles i connexions. I en aquests contextos hem après que també podem generar relacions valuoses, equips que se senten propers, espais de treball o de formació amb elevats nivells d’efectivitat, malgrat no poder compartir temps i espai físics. Crec que aquests aprenentatges, forçats per la conjuntura, els podem capitalitzar tant pel que fa als models d’organització del treball i de les relacions internes, com per repensar fórmules d’intervenció que arribin allà on les persones ateses estan. Podem acompanyar trajectes vitals en nous marcs relacionals, podem arribar a les llars on fa falta intervenció sense que la nostra intervenció sigui una càrrega logística i organitzativa per les famílies, podem, al cap i a la fi, aprofitar per ampliar el nostre impacte arribant on abans no ho fèiem.

No sabem encara quan han de durar les restriccions, ni quan podrem “tornar” (o si podrem realment fer-ho) a com les coses eren abans, però sí que podem fer una aposta decidida tenir cura de la “relatio” a cada volta, a cada interacció, dins de les nostres organitzacions i amb les persones a les quals atenem, siguin quins siguin els canals, els formats i fins i tot, diria, els mateixos continguts.